LADI
FEMINIST
LADY
Feminist Ona era una noia que va néixer a Cantavieja, un petit poble
situat a la província de Terol. El seu pare treballava al camp i la
seva mare, a part de les tasques de casa,
cosia vestits, faldilles ... per a la gent rica del
poble.
Ona era forta,
valenta,
decidida, simpàtica i treballadora.
Tenia
els cabells curts i de color negre fosc, la seva pell era molt
blanqueta, molt prima i ulls grans i blaus com el cel en una tarda
d'estiu. Un dia, Ona i el seu amic anomenat Atua
van anar a fer una passejada. Ell era un noi molt morenet de pell,
grans ulls verds, cabell castany com l'avellana i sempre vestia amb
colors molt atrevits. Durant el passeig ells es van distreure amb una
papallona, i
els
va conduir fins a una cova àmplia i molt neta. L'aigua de la cova
era cristal·lina i clara i les estalactites eren grans i molt
punxegudes. A
Atua,
al
que
li agradava viatjar molt, deia
que aquesta cova era insuperable en tots els sentits. Ona es va fixar
que al
fons de la cova hi havia un petit llac i a l’acostar-se
va descobrir en ell un collaret amb un Rubí
blau intens i brillant com un estel en el cel.
Van
passar uns dies fins a la nit del 25 de novembre
(dia internacional contra la violència de gènere). Estava
estirada sobre el seu llit escrivint en el seu diari tot el que havia
passat durant el dia. A mitjanit se’n
va
adonar que la lluna havia canviat, uns minuts abans era minvant i de
color gris clar i de sobte, era lluna plena i de color morat intens.
El collaret també s'havia posat morat, Ona no sabia què fer
'Tannnnn¡¡¡ Ona s'havia convertit en una superheroïna amb unes
botes morades de cuir, un mono
lila ajustat, un escut i una capa amb el símbol contra la violència
de gènere (empremta d'una mà i dins el símbol de la dona). Així,
eixe
mateix dia va decidir que seria una superheroïna i que lluitaria
contra la violència de gènere. Havia
de tenir un nom heroic, Ona no parava de pensar noms, Miss gènere,
Els meus igualtat, Lady
no és no i a la fi se li va ocórrer LADY Feminist. De
cop i volta !!! FLUUUU !!!, havia tingut una visió "en què es
veia la plaça Roja de Moscou totalment destruïda i un nen que es
deia
dir Vladimir demanant ajuda per ajudar sa
mare. No
s'ho va pensar dues vegades, havia d'anar per veure què
estava passant allà. Estava pensant com podia arribar fins allà,
quan al
visualitzar la imatge de la plaça Roja sense adonar-se'n es va
teletransportar
fins allà. Estava donant voltes al voltant de la plaça buscant a
Vladimir quan es va xocar amb ell.
Vladimir:
-Lady Feminist! Necessito la teva ajuda!
Vladimir:-
La meva mare està en perill. Don Masclisme ha hipnotitzat al meu
pare perquè es porti malament amb ella i la maltracti.
Lady
Feminist: -Tranquil Vladimir, he vingut per ajudar-te. -On són els
teus pares? Vladimir: -Moltes gràcies !! Segueix-me!
Van
arribar a la casa on vivien, que per fora era de color blau i amb
dues altures. A
l'entrar van veure que els seus pares estaven discutint perquè a
son
pare no li havia agradat el sopar que ella havia preparat. Lady
Feminist va intervenir per tranquil·litzar-los però es va sentir un
soroll: Puff !!, tota l'habitació es va omplir de fum vermell, i de
fons se sent una riallada: ha ha ha !!, era Don Masclisme. Ell era un
supervillano cruel amb les dones ja que es creia superior a elles i
no les valorava. Al
supervillano
li agradava vestir de color vermell i tenia un bigot ondulat i
greixós de menjar patates fregides amb ketchup.
Don
Masclisme: -Vaig a convertir a tots els homes en masclistes !!
Lady
Feminist: -Mai t'ho permetré.
Don
Masclisme se’n
va
volant cap al cel i aterra en una màquina que havia construït ell
mateix.
Aquesta màquina tenia el poder d’hipnotitzar a tots els homes i
convertir-los en masclistes amb tan sols mirar el raig de color
vermell que disparava.
Lady
Feminist no va arribar a temps i el raig va arribar
a tots els homes de la ciutat. Però ella no es va rendir i amb el
seu escut va projectar el símbol contra la violència de gènere que
arriba a totes les dones. Llavors totes les dones de Moscou van
cridar alhora "NO ÉS NO" i van anul·lar el poder de la
màquina de Don Masclisme. Gràcies a Lady Feminist mai més ningú
va tornar a maltractar les dones i es va acabar el masclisme per
sempre.
UNA
AVENTURA D’ALTRA DIMENSIÓ
Obriu
bé els ulls, les orelles també, tanqueu la boca i esteu molt
atents.
Hi
havia una vegada, no fa molts anys, dos xiquets que van passar per
l’aventura que vos contaré.
Els
xiquets s’anomenaven Roberto i Michelle, eren germans. Ells
estaven tombats al sofà menjant crispetes. De sobte! Els cotxes van
començar a jugar a soles, el vent és va alçar, el forn va començar
a fer pastissos sense parar, i els deures també es feien a soles !!!
Però,
la televisió també va fer coses estranyes. Va començar a
encendre’s i apagar-se contínuament; fins que es va parar i va
crear un portal.
Roberto
i Michelle és van quedar bocabadats. Tenien curiositat pel portal
que la televisió va crear. No s’ho
van pensar dos vegades a l’hora
d’entrar
o no, i ho van fer.
El
portal se'ls
va emportar a una altra dimensió; era un llac molt gran i fred i
estava a Escòcia.
Roberto
i Michelle es van caure al llac. Es
van terroritzar perquè van veure un dragó de 5m !!!!! Es
van allunyar ràpidament. El gran dragó va tornar amb els xiquets,
els quals
van intentar amagar-se
amb ell,
i va ser efectiu. Van jugar fins esgotar-se , i després es van
acomiadar.
A
continuació van veure una porta màgica. La porta màgica era molt
pareguda a un portal. La única diferencia era que era una porta.
Tornem al tema.
La
segona aventura va ser a la galàxia, en un planeta anomenat
Helapolo, ara mateix eixe planeta està en guerra amb els astronautes
.
Roberto
i Michelle es van divertir molt menjant molts gelats i polos a
amagades. Yupi, un petit monstre molt intel·ligent els va enxampar,
els xiquets van explicar tot el succeït , Yupi ho va entendre i els
va dir com tornar a casa. Però es va equivocar!!!
El
portal era molt, però que molt temptador , com no, Roberto i
Michelle, van entrar. L’altra aventura va ser a la selva .
Roberto
i Michelle és van divertir moltíssim. Van jugar amb els monitos ,
van nedar amb els cocodrils , van parlar amb els elefants , van
passejar amb les girafes, i fins i tot es van provar la corona del
rei lleó...Finalment van tindre que dir adéu.
Els
animalets els
van mostrar el camí correcte per a tornar a casa.
Quan
van tornar, van guanyar el premi “Vicent Marçà “, i van ser
molt feliços.
TEMPS
DE NADAL
Hi
havia una vegada un xiquet anomenat Ferran. Tenia els ulls verds, el
nas xatet, els llavis xicotets i era alt com una girafa.
Un
dia, com ja s'acostava el Nadal, els seus pares i ell van decidir
anar a alguna botiga a agafar un catàleg. Van tornar a casa i Ferran
va obrir el catàleg, va començar a mirar els joguets que hi havia,
va agafar un foli i va començar a apuntar els regals que volia.
Ferran
ho volia tot, però no ho podia demanar tot. Llavors va decidir
demanar-se una cosa en cada casa, a casa de la seua àvia, a casa
dels seus tios i a sa casa.
L'endemà
va decidir demanar-se una altra cosa. A la seua casa va decidir
demanar pau, felicitat i la cosa més important per a tothom, salut.
Quan
va començar el primer dia de desembre sa mare va anar a comprar-li
el calendari d'advent perquè sabera els dies que quedaven per a
Nadal. A Ferran li passaven els dies molt ràpid fins que un dia sols
faltava una setmana perquè vinguera Pare *Noel.
Ferran,
va faltar a natació, perquè havia d'escriure la carta per a Nadal
perquè faltaven sols cinc dies. La va començar a fer i quan la va
acabar van anar a tirar-la a la bústia.
El
24 de desembre es va ficar al llit a les deu i mitja perquè el 25 de
desembre tindria els regals a sa casa . A les 9 del matí Ferran va
anar a despertar als seus pares per a obrir els regals. Es va
sorprendre perquè a sa casa havien demanat salut, pau i felicitat,
però hi havia més coses. Ferran es va posar molt feliç i va
començar a obrir els regals que li havia portat Pare *Noel.
A
casa de la seua àvia li van portar un cotxe i a casa dels seus
oncles un llibre de Vicent Marçà, on eixia el seu conte i va
guanyar un premi.
JUMANJI
AL PINAR
Una
vegada hi havia un grup de cinc amics que es deien Alba, Judith,
Pablo, David i Àlex.
A
Alba
li agrada menjar, ballar, cantar i jugar al futbol. De
vegades,
un poquet malhumorada,
intel·ligent
i meravellosa. A
Judith
li agrada el basquet, l'atletisme, els animals i és fanàtica de les
croquetes de pernil amb formatge. És afectuosa, molt responsable i
ordenada. A
Pablo
li agrada l´aquarius, li agrada Alba, els cotxes i li encanta
l’anime japonès.
Una
mica brut, molt llest i una mica tossud. A
David
li agraden
els videojocs, les pizzes de quatre formatges, les pel·lícules de
terror i l'anglès
perquè els seus pares són anglesos i cada any van a Londres per a
visitar a la seua família. És desordenat, una mica simple i li
encanta
cuinar. Àlex és tímid, introvertit, intel·ligent, li encanta
veure
Màster
Chef.
Un
dia, els cinc nois eixien
de l’escola CEIP EL PINAR, cursaven cinqué
de primària i com totes les vesprades
quedaven per a jugar al Pinar
quan eixien
de l’escola però no hi havia ningú i van començar a parlar.
Alba:-Està
el cel molt obscur, no ho creieu?
Pablo:-Sí,
té pinta que plourà.
David:-Aquest
pareix un videojoc, amb aquest mal temps.
Judith:-Anem
al Pinar que estem perdent el temps!
Alba:-Sí,
anem a jugar.
Àlex:-Tinc
el pressentiment que alguna cosa eixirà malament.
Ningú
li va fer cas i van entrar dins del Pinar.
Quan
van arribar als tobogans,on sempre jugaven, hi havia un cartell
de no passar molt antic en un dels tobogans, però tots menys Àlex
es van tirar.
Al
cap de mitja hora se’n
van
adonar que no eixia ningú del tobogan i va anar a investigar. Només
entrar va aparèixer
un cartell com el d’un videojoc que deia que havia de ficar la
gemma
dorada que li va aparèixer
a la butxaca en la boca de l’estàtua que hi havia en el més alt
de la muntanya. Quan va obrir els ulls va veure que estava en un lloc
molt diferent del Pinar
amb una fauna molt diferent de la que ell estava acostumat a
veure,
on
el
clima era càlid i humit com si fora una selva i quan va obrir els
ulls se’n
va adonar que era així,
estava en una selva i el
primer,
va
observar
la muntanya a la qual calia
dirigir-se. Després d'una estona caminant es va retrobar
amb els seus amics, els quals estaven descansant.
Van començar a parlar d'on estaven i van arribar a la conclusió que
estaven en un videojoc, però en la vida real. Acabava de començar
el joc i havien de ficar la gemma
dorada en el lloc on deia el cartell,
la boca de l’estàtua del rinoceront que estava situada en el
temple que es podia veure a
la punta
de la muntanya més alta que havien vist mai. Hi havia prou temps per
acabar, dues hores eren el temps que havien de passar
per sobreviure a aquest joc, si no, es quedarien
atrapats
per a sempre.
Calia
superar cinc nivells per finalitzar aquest joc:
el primer nivell eren un grup de gossos molt perillosos que estaven
disposats a atacar, el segon era un grup d'insectes i serps molt
verinosos, el
tercer era un grup de pardals que mesuraven dos
metres
aproximadament i el quart era un enigma
molt complicat
de resoldre i aquest obria una habitació molt gran on estava situada
l’estàtua del rinoceront on havien de ficar la gemma
però estava ple de trapes. Tot aquest estava situat en el més alt
de la muntanya, així
tenien que pujar
un muntó
d'escales per arribar als nivells.
En
el primer nivell, Judith i Pablo van perdre una vida. En el segon,
ningú va perdre cap
vida, però David va sofrir la mossegada
d'una serp i no tardaria molt en perdre una vida pel verí que tenia.
En el tercer van lluitar bé
però
els pardals tenien l’avantatge
de
poder volar i
per eixe
motiu
van perdre bastantes
vides tots.
Quan
van arribar a la porta principal van veure el trencaclosques i van
estar quasi una hora pensant com
passar i al final a Alba se li va ocórrer la solució i van poder
passar a l’última sala on hi estava l'estàtua.
Quan
va entrar, Àlex va córrer fins a l’estàtua i es va caure en una
trampa i va perdre una vida, tots els presents ja
havien perdut
una vida pels
pardals i havien d'anar amb compte
per a
no
acabar amb totes les vides. Finalment van encontrar la forma
d'arribar
a l’estàtua sense caure en cap
trampa i li van ficar la gemma
en el lloc on era lògic.
Tots
van tornar a casa sense cap lesió com si no haguera passat res. Quan
van tornar a l’escola ho van contar a tot el món i ningú els va
creure, ni els seus pares. Els cinc xiquets van acabar en un
psiquiàtric perquè els seus pares pensaven que tenien algun
trastorn.
ELS
WIPSIS
Ismael
era un alumne fascinant, sempre treia bones notes, es portava bé,
era una persona amable i el que més li apassionava era la música.
Cada dia a l’eixir
de classe, anava a classes de música
on practicava el piano, el violí i la flauta. De gran volia ser un
cantant famós perquè li encantava la música, tenia un canal de
YouTube on
penjava
vídeos de cançons que feia ell en el seu temps lliure amb la seva
banda anomenada "Els Wipsis".
A
la banda estava Dani, que tocava
la guitarra i se li donava a més molt
bé tocar-la. Després, estava Pau, que tocava la bateria i Ismael
tocava el piano. Cada vegada el canal de YouTube
es feia més famós. Cada setmana pujaven una cançó nova i a la
gent els
encantava. Un dia van pujar un vídeo d'una cançó que va tenir un
milió de visites i tota la banda es va posar molt contenta i en cada
vídeo s'esforçaven més i més
per fer-se famosos i cada vegada tenien més seguidors, més
visites al
canal i més gent
que adorava les
seues cançons.
Cadascun
cantava la seua
cançó, però el que cantava millor
era Ismael. Al
cap del temps el
grup es va trencar perquè van discutir Pau i Dani. Ismael va
intentar
convèncer-los que tornaren
a la banda i que feren
les paus però no van voler i van
marxar. Ismael al col·legi a l'hora del
pati buscava gent per crear una nova banda i poder seguir
pujant vídeos a YouTube
i així
aconseguir diners per al
grup. A la fi va trobar un xiquet
molt alegre, simpàtic i actiu, anomenat Ferran. Li
encantava tocar la bateria i son
pare tenia una cafeteria molt famosa a la ciutat on servien entrepans
riquíssims de llom amb formatge i pebrera.
Com
eren dos, no podien fer cançons i necessitaven una persona més. A
la següent setmana va arribar
a l'escola una estudiant nova , Lara.
Després
de l'escola Ismael i Fernando van anar a classes de música on van
veure a Lara i li van preguntar si volia unir-se a la banda "Els
Wipsis" i va dir que sí.
A la vesprada,
per celebrar
que ja tenien banda nova, van anar a la cafeteria del
pare de Fernando. Hi havia molta gent però per sort van trobar una
taula lliure, es van demanar l'entrepà especial de llom amb
formatge, mentre van parlar i van
descobrir com era Lara. Era
una xiqueta
molt simpàtica i xerraire, i se
li dóna millor
cantar que a Ismael i a més toca
el saxofon.
Un
mes després de conèixer-se, van gravar una cançó per aconseguir
seguidors i visites perquè feia molt temps que el grup no gravava
una cançó per al seu canal de YouTube.
Cada vegada la banda es feia més famosa i aconseguia més seguidors.
Un dia mentre assajaven, els va
tocar un presentador d'un programa
musical molt famós de la televisió, perquè actuaren
en el seu programa. El grup quan va rebre la notícia es van
sorprendre moltíssim i van preparar la millor cançó de totes. Quan
va arribar el dia d'actuar en el programa, estaven molt nerviosos
perquè els
anava a veure
molta gent en directe. Quan va finalitzar l'actuació, el
públic entusiasmat ,
se'ls va acostar un representant oferint-los una gira per tot el món.
"Els Wipsis" des d'aquell dia no van parar d'actuar i es
van fer molt famosos per tot el món.
PLANETA
BLUE
Hi
havia una vegada una xiqueta anomenada
Sara, tenia quasi 11 anys i
li agradava molt l'univers.
Però
un dia, a la nit, va somiar que va ser a la lluna, va veure moltes
coses que ella no s'imaginava. Però,
de sobte, quan estava en lo
millor, el seu gat, anomenat copito, va
tirar la botella que ella tenia
en la tauleta
de nit,
llavors, Sara es va alçar de colp per a veure que passava, i
quan va veure que era el seu gat que li
acabava de tirar
la botella, es va alçar i el va renyir
i va tornar a adormir-se disgustada.
Al
dia
següent, a les 5 de la vesprada, va pensar a fer un projecte d'un
coet, però a la seua manera, i després de 2 hores d’anar
fent, li va
demanar als seus pares
si podia demanar uns materials per
internet. Els
seus pares van acceptar però no podia gastar més de 200 euros, Sara
acceptà
i amb el mòbil de sa
mare ho va
comprar tot.
Després
de 10 minuts comprant-ho
tot, sa
mare va veure el que va comprar, ho va
pagar
i hauria d'esperar 2 setmanes per
a rebre-ho a casa.
Després
de 2 setmanes, arriben els paquets, i en total van ser 34, els va
obrir a poc a poc i els guardà abans que despertara que si no, li'ls
trenca.
Un
dia va preguntar a sa
mare si anaven a eixir una estona a passejar, sa
mare va dir que anaven a anar a un parc natural de Benlloc
que tenia pins, plantetes
i moltes coses més, Sara li va preguntar si podia portar totes les
peces, en principi sa
mare no volia
ja que pensava
que no hi hauria tant de lloc al
maleter, però al final va dir que si.
Van
arribar després d'unes quantes hores, Sara tan emocionada, va ser
ràpida
a traure totes les coses que tenia al
maleter i va començar a construir. Després de 6 mesos de
construcció ja va acabar, va agafar la seua motxilla que ja estava
preparada amb el seu mòbil, aigua i alguna cosa per a menjar.
Després d'acomiadar-se, va encendre la nau, va tancar la porta i
se’n va
anar. Va començar com si fora en una via de tren i després ja va
començar a enlairar-se.
Quan
va arribar fora de l’atmosfera, la nau va començar a caure's molt
de pressa, i de sobte una llum molt forta l'elevava de nou.
La
llum al principi l'elevava a poc a poc però després va començar a
anar molt de pressa fins que va frenar bruscament en algun lloc.
Sara,
quan va eixir, va veure que no hi havia ningú, però després va
aparèixer un nan anomenat Bologradoo, el qual va dir que aquest
planeta es deia Planeta Blue i li anava a presentar a la reina
anomenada Perla, Sara acceptà i es va pujar en la moto que ell
tènia.
Quan
van arribar al palau, es va obrir una porta gegant, a dins hi
havien uns
guardians però els
van deixar passar perquè la reina va dir que
semblaven gent amable per
a deixar-los
entrar, llavors després de caminar 5 minuts, ja van arribar a la
reina, la qual
es va presentar pel seu nom i edat, Sara va fer el mateix i la reina
li preguntà
:- D'on
vens, Sara li va dir:- Jo
vinc del planeta Terra.
La
reina li va dir que estava
en perill perquè els del planeta Terra
si es queden fins a la lluna plena d'eixa
nit pot ser que mai tornen a la Terra.
Sara, en escoltar això, es va espantar i li va dir que ella no podia
tornar a anar-se’n
perquè la seua nau s'havia desbaratat. La
reina li va dir que no es preocupara que els seus guàrdies la
portarien al lloc exacte.
Després
de 10 minuts ja estava en la seua
nau, que era
més bonica que la que ella tenia,
i
llavors es
va acomiadar i se’n
van anar.
Quan
va arribar al parc natural de Benlloc, el primer que va fer Sara, va
ser anar
a cridar a sa
mare per a que
vinguera per ella, sa
mare va contestar i va dir que en 35 minuts arribaria.
Després de 25 minuts ja eren allí
.
Quan
van arribar van menjar alguna coseta
i li van preguntar per
tot a Sara, i
després de 50 minuts més
o menys Sara
va aprendre que no havia
de fer ximpleries.
Fi
.
NADAL
Hola,
soc Jordi.
Si
em pregunteu per què no m'agrada el Nadal és molt senzill. Vaig
nàixer el dia de Nadal; competia amb
l’homenatjat més reconegut i millor de
tots, el xiquet Jesús. Era “molt divertit”; tots els meus amics
estaven de vacances, em quedava només amb els meus pares i sense
festa d'aniversari. Des de llavors no m'agrada el Nadal.
Quan
vaig començar a créixer me’n anava
a celebrar-ho amb una altra gent que no li agradava el Nadal. Eren
unes festes en gran, en discoteques i sense família.
Fins
que vaig conèixer
a Laura, em vaig casar amb ella i vam tindre un xiquet i una xiqueta.
Quan els dos tenien 6 anys i el Nadal
tot llest, Laura va convidar a tota la seua família. Víctor, el
pare de Laura, es va enfadar amb Amanda, la cosina de Laura i va dir:
-No necessiteu la meua companyia- va
cridar mentre
corria. Llavors, en eixe
moment va entrar Puri, la germana de Laura i va dir plorant: -He
trencat amb el meu nuvi, i Laura li va dir cridant:
-Puri, el teu nuvi era el Pare
Noel. Ara qui serà el Pare
Noel?... Jordi,
és molt fàcil, només has de pujar-te a la teulada i fingir que
eres Pare Noel.
Però tot va eixir malament, Jordi
es va caure a terra, llavors, Laura el
va asseure en el sofà al costat del seu avi i Jordi
va dir: - NO M'AGRADA EL NADAL- Llavors l'avi li va dir: -Aprendràs
què és el
Nadal.
Després
del caòtic sopar familiar tots se’n
van anar a dormir.
L'endemà,
Jordi va eixir al jardí i va veure un cartell, deia que era 2011, el
24 de desembre. Jordi va anar a dir-li-ho a Laura i ella li va dir
que era veritat.
Jordi
no recordava res de l'any, només la nit de
Nadal. Va estar 10 anys igual, però l'any
2019 se’n
emportar una sorpresa, la seua filla va tindre un bebè
nounat molt bonic. Tot anava bé, però quan van anar a fer-se la
foto de nadal Jordi
li lleva sense
voler el mocador del pèl a la seua filla i estava calba perquè
tenia càncer de mama.
L'any
2020 l'oncle Víctor i la filla de Jordi
van morir. Per a tota la família aqueixa nit va ser la pitjor de les
seues vides. Aqueix any l'avi de Laura li va dir a Jordi:
-Molt bé, i li va llevar l'encanteri. Jordi
va entrar en raó i va descobrir la importància i valor de la
família.
L'endemà
tot era normal, els seus fills tenien 6 anys, Víctor no estava mort
ni la seua filla tampoc, i a Jordi
li encanta el Nadal i sempre celebra el seu aniversari.
FI
LA
INFÀNCIA
Quatre
xiquets molt amics quedaven totes les vesprades en una gran plaça
que els fascinava. Ells eren Jorge, Marta, Maria i Javier.
Jorge
era un xiquet molt ràpid, el major, el seu horòscop aquari. Marta
era de festa i sempre estava parlant, la segona mes major, el seu
horòscop, àries. Maria era una xiqueta que sempre estava preocupada
i contava coses interessants, era la mitjana i el seu horòscop
geminis. I per ultime Javier, era un xiquet independent però alhora
bon xiquet, el mes xicotet, d'horòscop lliura.
Aquella
plaça era com un tresor per a ells , sobretot el quiosc que tenia de
tot. Davant hi havia un parc , a la dreta hi havia una font i a
l'esquerra uns pisos amb noms de planetes.
Bé,
no us descriuré mes coses que si no, no em donarà temps de
contar-vos la gran història.
Un
dia normal com tots van quedar per la vesprada en la plaça. Primer
van anar, clar, al quiosc i li van dir al senyor:-Hui, la veritat,
no ens abelleixen tantes llaminadures , no com ahir.
Després
d'anar al quiosc, calia jugar a l'amagatall .Maria va veure alguna
cosa estranya i la va seguir. Al final se’n va adonar que era un
senyor també estrany. Marta ,Jorge i Javier observaren que Maria
se’n havia anat. Seguint el seu rastre la van trobar i de sobte, el
senyor se'ls arrimava per darrere, els va agafar i els va dir:-Soc el
senyor de la infantesa, un senyor que cultiva les flors de la
infància.
Ja
ho tenim clar, els xiquets espantats li van dir:-On són eixes flors?
El senyor els va respondre:-Només creixen en un lloc i eixe lloc és
el col·legi La Pineda, al despatx del director. De sobte, el senyor
es lleva la mascareta i se’n van adonar que era Jordi, el director.
En aqueix mateix moment els va dir:-He portat una flor per a
cadascun, heu de posar-la en el vostre pulmó dret i dir les paraules
màgiques.
Les
paraules màgiques són «recordatius, infantius i transformatium».
I
al moment es van convertir en els dibuixos de la seua infantesa.
Jorge es va convertir en Pocoyo, Maria en Hello kity, Javier en un
teletoobi i Marta en Pepa Pig .
Van
començar a recordar la seua infantesa i van jugar fins a la
vesprada.
Quan
arribà l'hora d'anar-se’n hi havia un problema. El senyor se
n’havia anat i no els havia dit com tornar a ser normals.
Javier
va pensar:-Per què no li donem una altra vegada al nostre pulmó
dret, van provar i res. Marta va dir:-I per què no pensem que som
normals, van provar i res. A la tercera va la vençuda va dir
Jorge:-Hem de dir: - Recordatius, infantius i transformatium.
I
funciona, van tornar a ser normals .
A
més a més ,quan van arribar a casa ho van explicar als familiars
amb qui convivien .
La
mare de Jorge va dir:-Però t'has tornat boig?
El
pare de Javier va dir:- T'has pres una cervesa?
L'àvia
de Maria va dir:-Jo de xicoteta també creia en la màgia. I per
últim, el tio de Marta li va dir:-Si, clar, ara vaig i m’ho crec.
L'endemà
van eixir en la televisió i eren coneguts com els xiquets de la
infància i aquell dia es van sentir molt orgullosos. Així, que ja
saps, creu en la teua infància.
LA
MALEDICCIÓ DEL PLANETA HEIWA
A
mes de 5 anys llum de la Terra, existia un planeta anomenat Heiwa,
que en japonès significa pau.
En
aquest planeta vivien dos xiquets anomenats Luke i Jace. Luke és un
xiquet alegre i extravertit i Jace és un xiquet fred i introvertit.
Un bon dia van decidir anar a jugar a la vora del riu que estava al
costat de la ciutat. Així que van agarrar les motxilles amb
l’esmorzar i també a Max, el gos de Luke, i se'n van anar cap al
riu.
Quan
van arribar, Luke va dir:-Com es que ha desaparegut l’aigua? Cal
avisar als nostres pares.
Aleshores
Jace va dir:-Potser que hi ha quelcom que impedeix que l’aigua
arribe, o també pot ser pel canvi climàtic.
Quan
van arribar a sa casa, Luke va dir cridant:-Mama, papa, el riu no té
aigua.
A
les hores, van veure que els seus pares estaven veient a les noticies
que sols quedava un riu amb aigua i que si s'acabava l’aigua, el
planeta explotaria.
Només
van veure aquesta noticia, Luke i Jace van decidir anar a buscar una
vareta, però no una vareta qualsevol, sinó, la vareta de Lomer
Jaterson.
Quan
es va fer de nit, Luke i Jace es van alçar amb Max i se’n van
anar.
Luke
va dir:-I com anem a trobar una vareta en un planeta? És com buscar
una agulla en un paller.
A
les hores Jace va dir:-No te preocupes, que hi ha un santuari que si
passes les tres proves, et donen un mapa que t’indica on està la
vareta.
A
l’entrar hi havia un cartell que ficava «La prova consisteix en
intentar domar un drag i després volar amb el drag a la següent
planta»
Van
tindre la sort de que el drag era molt simpàtic i de seguida es van
fer amics, així que el drag els va pujar a la següent planta.
Ara
hi havia una endevinalla que deia:-Tu ets els mars sense aigua, les
costes sense arena, els pobles sense gent i les muntanyes sense, que
ets? Teniu 3 intents.
A
les hores Luke va dir:-Soc res.
Però
eixa no era la resposta.
I
Jace va dir:
-Soc
un mapa.
I
la porta es va obrir i hi havia una taula amb tres pals de bambú i
tres portes. En la primera hi havia un riu que segons ficava tenies
que anar per dins de l’aigua. Després una alta amb lava i una
altra amb un lleó famolenc.
Luke
no s’ho va pensar ni dos vegades, va agafar el pal de bambú i se’n
va anar directament a la porta del riu, es va ficar el pal en la boca
per respirar i se’n va anar pel riu, i així, Jace i Max el van
seguir.
Van
trobar el mapa i se’n van eixir del santuari. Com el drag estava
amb ells. Se’n van anar volant.
Van
veure tot el món, van veure els boscos més grans, van sobrevolar
les muntanyes mes altes.
Finalment
van trobar la vareta i van fer que tota l’aigua que havia
desaparegut per culpa de la humanitat tornara.
I
així es va quedar però no per sempre, cada vegada utilitzaven massa
aigua o anaven massa en cotxe, l’història es repetia.
Així
que ja sabeu, xiquets i xiquetes, gasteu menys aigua. Ja sabreu que
l’aigua del mon algun dia s’acabara. I aneu el menys possible en
cotxe.
ELS
AVENTURERS
Hi
havia una vegada dos xiquets anomenats Álvaro i Rubén. Els
agradaven les aventures de tota mena, tenien molts amics avorrits que
estaven tot el dia jugant amb el mòbil, no eixien mai al carrer,
eren uns viciats. Álvaro sempre els
intentava convèncer,
però ells deien que no. Un dia es van fartar i no li contestaven
però Álvaro ho
continuava intentant. Fins que es van calfar i van anar amb Álvaro
i Rubén.
Van
anar un dia al
zoològic a veure animals i van veure una gallina coixa, un mamut amb
una banya trencada, una zebra marró, una girafa xicoteta i una
rateta gran sense
cua. Al final eren quatre .Es van unir a la colla María i Alicia.
Van
veure un mapache i ho van comprar, ho van pagar entre els quatre ,en
total valia 256€, 64€ per persona .
Ells
eren majors, tenien 20 anys i van decidir viure junts. Van cuidar al
mapache com un fill, li van posar de nom Fermín perquè els agradava
als quatre i era el cinqué membre dels aventurers. Van ser a la
jungla a fer una escena per a una pel·lícula amb uns sorolls de
fons, eren una mica famosos perquè aparentaven ser actors i actrius.
El
mapache també eixia en la pel·lícula i era el que millor el cap
pels sorolls i com actuava …….
Quan
van acabar de fer les escenes van anar a fer aventures a la jungla,
anaven amb el mapache en braços per llocs perillosos. Van tindre una
mica de mala sort i es va caure
a l'aigua, Maria es va tirar
a rescatar-lo i
ho va aconseguir. Van anar corrent a la seua casa i van dir ràpid a
un veterinari. I per sort tot tranquil en un esglai encara que va
estar el mapache dues setmanes malet.
Passe un temps i el mapache es recupere al 100%, justament la setmana
que es recupere va tindre un constipat fort van dir una altra vegada
al veterinari que era especialista en mapaches i es recupere encara
que va tindre un constipat d'una setmana malet,
tot al final acabe molt bé.
Els
aventurers són una bona colla.
LA SUPERHEROÏNA LOLA
Hi
havia una vegada una xiqueta anomenada Lola a la qual li agradava
molt llegir els superherois.
Com
cada dia, Lola es va posar a llegir el seu llibre. Abans d'anar-se’n
a dormir Lola es va teletransportar a un món de galetes.
Lola
va veure moltes galetes en forma de persones, d'animals, de casa i de
vehicles. L'única cosa que no eren de galeta eren les plantes que
eren de xocolata.
Sense
esperar-s’ho, Lola va escoltar una xica cridar:
-Ajuda,
ajuda! -va vindre el senyor gat llaminer.
Tots
van començar a cridar perquè va vindre el senyor gat llaminer. Se
li va acostar un ciutadà i li va dir:
-El
senyor gat llaminer és un gat malvat perquè menja tot el que veu:
cases, botigues ,etc.
Quan
va vindre el senyor gat llaminer es va menjar tota la ciutat, fins i
tot els arbres de xocolata i els núvols de cotó en sucre.
Quan
va acabar de passar tot això Lola es va enfadar molt perquè la gent
no tenia on viure. Lola va decidir entrenar-se, per si vinguera,
poder lluitar contra ell per si això de parlar amb ell fallava. Va
passar una setmana i el senyor gat llaminer va tornar i ella va
decidir parlar amb ell per a no haver de lluitar contra ell.
Lola
va dir:- Perquè t’ho menges tot?
El
senyor gat llaminer va contestar:- Jo només volia fer amics amb
quals compartir les delicioses cases de galetes però vosaltres us en
aneu.
Lola
va respondre:-Jo si vull ser la teua amiga i tota la ciutat també
però amb la condició que no destrueixes tota la ciutat .
Al
final el senyor gat llaminer es va fer amic de tot el món, i va
ajudar a reconstruir la ciutat i tots la li deien la superheroïna
Lola.
INCENDI
EN EL BOSC
Hi
havia una una vegada en el llunyà Oest un poblat d’indis que
vivien feliços. Un dia va haver-hi un incendi en el bosc i es va
cremar el poblat, van perdre la seua llar on viure. A l’endemà
trobaren
un mapache que indicava un lloc que tenia tot el que necessitaven:
arbres, electricitat, menjar, aigua i medicines.
Després
es van posar en marxa a buscar eixe lloc. Van passar per unes
muntanyes altes, rocoses, nevades i perilloses. Després hagueren de
sobrepassar un riu profund, cabalós on l'aigua anava rapidíssima,
van passar a l'altra part amb unes lianes dures.
Van
ser per un bosc amb llops i van tindre sort perquè un xic anomenat
Jorge va trobar una fulla súper gran amb la qual van baixar
ràpidament.
Van
ser per un desert amb escorpins, serps etc. Al cap d'una estona a un
xic anomenat Oscar li va punxar un escorpí. Oscar va ser curat per
Carla, una xica de la tribu.
Una
xica anomenada Ariadna se’n va adonar que en el mapa posava en
lletra xicoteta que tenien que creuar l’oceà Atlàntic per
arribar a l'illa. L'illa es deia Praia.
Tots
estaven molt nerviosos pel que va passar el dia anterior, calia
sobreviure per arribar a la seua destinació.
L'endemà
no tenien res per a menjar perquè l'aigua es va evaporar. Van
agafar la llanxa i van posar rumb cap a l'Est. Però no podien perquè
cinc remolins d'aigua els impedien passar. L'endemà no eren remolins
sinó taurons, els perseguien perquè un indi anomenat Arturo va
matar a un animal. El van tirar a l'aigua i se’n van anar xiulant.
Després van veure un vaixell amb una vela amb una calavera i tots
sabien directament que era un vaixell pirata. Van agafar les fletxes
i els arcs i van vèncer als pirates.
Van
trobar un tresor amb robins, diners, diamants, perles, ... L'endemà
van trobar l'illa Praia. Tots van veure el bonic que era la mar i el
bosc, però no sols això si no que van veure a una altra tribu
d'indis. Al principi no s’atrevien a parlar però amb el temps es
van fer amics. Les dues tribus van enterrar una fletxa enmig del
bosc. Ells es van alegrar d’haver trobat una nova llar on viure
però també de tindre uns amics amb els quals compartir el tresor i
l’amistat.
FI
EL
BOSC DE XOCOLATA
Hi
havia una vegada una xiqueta anomenada Anita, de llargs cabells
negres i d'uns hipnòtics ulls color turquesa. Vivia en una cabanya
de fusta prop d'un bosc, amb els seus pares i els seus dos germans;
el major un xiquet alt, de cabells castanys i grans ulls blaus, es
deia Nels i el menor un xiquet prim, de pèl marró i diminuts ulls
negres que es deia Mak.
Els
seus pares no els deixaven anar al bosc, li deien “el bosc
prohibit”, però sempre que els preguntaven, treien una nova excusa
-No,
perquè hi ha llops
-No,
perquè us perdreu
-No,
perquè és perillós.
Anita
no comprenia per què no podien anar, però des de ben xicoteta,
aquell havia sigut el seu somni més profund, tenia curiositat pel
que poguera haver-hi allí.
Així
que un dia, es va armar de valor, es va assegurar que tots estigueren
dormint, va preparar la seua motxilla amb aigua, prismàtics…i va
baixar molt a poc a poc les escales, poom!, els prismàtics van caure
escala avall armant un gran soroll. En aquell moment els seus pares i
els seus germans van baixar ràpidament i van encendre la llum,
l'havien enxampada
-Anita,
què fas! -va dir sa mare
-Quin
esglai ens has donat!
Anita
es va quedar sense eixir quasi una setmana, fins que una nit que no
podia dormir, sentia una veu al seu cap que li deia: -Veuen Anita,
veuen. Ella no sabia d'on procedia, al cap d'una bona estona se’n
adonar que era de fora, va mirar per la finestra i va veure el bosc.
Va
obrir la finestra i va baixar fins a l'humida i freda gespa, va
córrer cap a ell, i ja dins del
bosc,
va notar un pessigolleig a l'esquena, es va girar i l'entrada havia
desaparegut, seguidament alguna cosa li va colpejar el cap amb força.
En
despertar, estava en un lloc estrany, tot al seu al voltant tenia una
aroma familiar i agradable, i tenia una olor tan gustós, que li va
entrar fam , va agarrar una poma amarronada en un arbre estrany, la
va mossegar i va dir:
-Xocolata
amb ametlles.
Va
soltar la poma i va agafar una fulla
-Xocolata
negra.
Tot
el bosc era de xocolata! Un somni va pensar, li va entrar set, i va
anar a buscar un riu.
Al
caminar, va veure que els arbustos eren de xocolata blanca, els
arbres de xocolata negra, la gespa de xocolata amb llet i els fruits
de xocolata amb ametlles.
En
arribar al riu, va agafar l’aigua marró amb les seues mans,
l'aigua estava cremant! Xocolata calenta! -va exclamar. Al riu va
veure uns fruits de cacau amb aletes, ulls i cua.
-Peixos
de cacau!
-Aquest
lloc és el paradís.
-No
vull despertar mai.
Al
cap d'unes hores va comprendre que no era un somni, que era tan real
com ella mateixa.
-I
com torne jo a casa?
Va
passar hores caminant buscant ajuda. Va trobar una enorme muntanya
de pastís de xocolata al cim i ben lluny es podia veure una
deliciosa casa de galetes de xocolata amb llet, a Anita no li va
quedar més remei que pujar. En arribar va tocar a la porta i una
anciana amb roba de xocolata negra i blanca, la va rebre.
-Què
fas tu, xicoteta xiqueta per aquests boscos?
-M'he
perdut.
L'anciana
la va convidar a passar, van començar a ploure gotes de xocolata amb
llet.
-Supose
que estaràs cansada, vols tombar-te al meu llit de xocolata blanca?
Anita va assentir amb el cap.
Es
va tombar al llit. -És hora d’esmorzar- va dir l'anciana que
resultava ser una bruixa. I va tirar d'una palanca i el llit va
començar a moure's cap a l'interior d'un forn de xocolata negra.
Anita intentava eixir, però no podia, i quan es va ficar el llit en
el forn i es va tancar la porta, va dir:
-Anita,
Anita que arribem tard! Anita va obrir els ulls i va veure que estava
en el seu llit amb el seu germà Nels. Tot havia estat un somni!
-Baixe
a desdejunar.
-Ací
tens Anita -va dir sa mare donant-li una tassa de xocolata calent.
-Xocolata??
-Noooooo!!
-Per
favor, xocolata, no!
Fi.
ELS
AVENTURES JOAN I SANDRA
Hi
havia una vegada uns xiquets que es deien Joan i Sandra, molt
bons amics. Un dia, Sandra volia llegir un conte que anava sobre
uns Egipcis, llavors Sandra li digué a Joan que anàvem a
investigar als egipcis. Van agafar llibres sobre ells i Joan va
llegir una part on posava que a les seues tombes es trobaven
egipcis.
Uns
anys mes tard se’n van anar als dos a Egipte. En arribar a terra
van trobar un collaret d'or. Joan va pensar que haurien de cavar amb
pales. Després, van buscar un refugi, i es van posar a dormir.
L'endemà
Sandra
i Joan es van posar a cavar però no van veure res, es van posar a
caminar i van cavar, just on hi havia una tomba. Llavors, van llevar
l'arena i van veure una tomba gegant. Van escoltar un soroll i se’n
van adonar que darrere seu hi havia una tempesta d'arena. Van
esperar un hora, tornaren i van trobar la tomba. La van obrir i va
eixir un faraó.
LES
VACANCES D'ESTIU
En
una casa davant la platja vivia un xiquet anomenat Manuel. A Manuel
li encantava banyar-se en la seua piscina i jugar amb l'arena de la
platja. A Manuel li agradava l'estiu perquè es podia banyar a la
platja, jugar amb els seus amics i tindre temps lliure per a veure la
tele i estar a les xarxes socials. S’ho passava bé i a més els
habitants del poble eren molt amables amb la gent.
Però
un dia Manuel veia que els seus pares estaven molt preocupats
d'alguna cosa.
-
Què passa mama?
-Res,
Manuel, són coses de majors.
Però
eixe mateix dia a la nit els seus pares li van dir que li tenien que
contar alguna coseta.
-Manuel,
hem de parlar -va dir la seua mare sospirant del nerviosa que estava.
-Bé,
fills...
-Ens
anem a mudar – li van dir els dos a la mateixa vegada.
-Queèee!!-
va respondre Manuel una mica espantat.
-Ens
mudarem a Madrid -li van dir els seus pares.
-I
perquè?- preguntà Manuel plorant de tristor.
-Perquè
ens mudem pel treball- van dir els seus pares una mica preocupats.
Manuel
s’havia quedat molt trist perquè ara perdrria als seus amics més
vollguts, a la seua família i el pitjor de tot, NO TINDRIA PLATJA!!
Al
dia següent, mes trist que mai els ho va dir als seus amics i a la
seua família. Ells també es van quedar bocabadats, però tenien que
marxar-se. Els seus pares com veien que estava molt preocupat li van
dir que com en vacances no hi ha classe tornarien a passar uns quants
dies.
Quan
anaven de camí cap a Madrid , Manuel estava mes tranquil perquè
sàbia que allí faria amics nous.
Quan
van arribar, els seus pares i Manuel es van parar en un parc a
esmorzar, i de sobte uns xiquets de la seua edat es van acostar i li
van dir:- Vols vindre a jugar amb nosaltres. Manuel, encara estava
una mica vergonyós però de totes maneres va dir que si.
I
al cap del temps va fer un montó d'amics, fins i tot més que els
que tenia abans.
Perquè
l'important no és on estàs, és amb qui estas..
