RELATS NARRATIVA

 

 

LADI FEMINIST

LADY Feminist Ona era una noia que va néixer a Cantavieja, un petit poble situat a la província de Terol. El seu pare treballava al camp i la seva mare, a part de les tasques de casa, cosia vestits, faldilles ... per a la gent rica del poble. Ona era forta, valenta, decidida, simpàtica i treballadora. Tenia els cabells curts i de color negre fosc, la seva pell era molt blanqueta, molt prima i ulls grans i blaus com el cel en una tarda d'estiu. Un dia, Ona i el seu amic anomenat Atua van anar a fer una passejada. Ell era un noi molt morenet de pell, grans ulls verds, cabell castany com l'avellana i sempre vestia amb colors molt atrevits. Durant el passeig ells es van distreure amb una papallona, i els va conduir fins a una cova àmplia i molt neta. L'aigua de la cova era cristal·lina i clara i les estalactites eren grans i molt punxegudes. A Atua, al que li agradava viatjar molt, deia que aquesta cova era insuperable en tots els sentits. Ona es va fixar que al fons de la cova hi havia un petit llac i a l’acostar-se va descobrir en ell un collaret amb un Rubí blau intens i brillant com un estel en el cel.

Van passar uns dies fins a la nit del 25 de novembre (dia internacional contra la violència de gènere). Estava estirada sobre el seu llit escrivint en el seu diari tot el que havia passat durant el dia. A mitjanit se’n va adonar que la lluna havia canviat, uns minuts abans era minvant i de color gris clar i de sobte, era lluna plena i de color morat intens. El collaret també s'havia posat morat, Ona no sabia què fer 'Tannnnn¡¡¡ Ona s'havia convertit en una superheroïna amb unes botes morades de cuir, un mono lila ajustat, un escut i una capa amb el símbol contra la violència de gènere (empremta d'una mà i dins el símbol de la dona). Així, eixe mateix dia va decidir que seria una superheroïna i que lluitaria contra la violència de gènere. Havia de tenir un nom heroic, Ona no parava de pensar noms, Miss gènere, Els meus igualtat, Lady no és no i a la fi se li va ocórrer LADY Feminist. De cop i volta !!! FLUUUU !!!, havia tingut una visió "en què es veia la plaça Roja de Moscou totalment destruïda i un nen que es deia dir Vladimir demanant ajuda per ajudar sa mare. No s'ho va pensar dues vegades, havia d'anar per veure què estava passant allà. Estava pensant com podia arribar fins allà, quan al visualitzar la imatge de la plaça Roja sense adonar-se'n es va teletransportar fins allà. Estava donant voltes al voltant de la plaça buscant a Vladimir quan es va xocar amb ell.

Vladimir: -Lady Feminist! Necessito la teva ajuda!

Vladimir:- La meva mare està en perill. Don Masclisme ha hipnotitzat al meu pare perquè es porti malament amb ella i la maltracti.

Lady Feminist: -Tranquil Vladimir, he vingut per ajudar-te. -On són els teus pares? Vladimir: -Moltes gràcies !! Segueix-me!

Van arribar a la casa on vivien, que per fora era de color blau i amb dues altures. A l'entrar van veure que els seus pares estaven discutint perquè a son pare no li havia agradat el sopar que ella havia preparat. Lady Feminist va intervenir per tranquil·litzar-los però es va sentir un soroll: Puff !!, tota l'habitació es va omplir de fum vermell, i de fons se sent una riallada: ha ha ha !!, era Don Masclisme. Ell era un supervillano cruel amb les dones ja que es creia superior a elles i no les valorava. Al supervillano li agradava vestir de color vermell i tenia un bigot ondulat i greixós de menjar patates fregides amb ketchup.

Don Masclisme: -Vaig a convertir a tots els homes en masclistes !!

Lady Feminist: -Mai t'ho permetré.

Don Masclisme se’n va volant cap al cel i aterra en una màquina que havia construït ell mateix. Aquesta màquina tenia el poder d’hipnotitzar a tots els homes i convertir-los en masclistes amb tan sols mirar el raig de color vermell que disparava.

Lady Feminist no va arribar a temps i el raig va arribar a tots els homes de la ciutat. Però ella no es va rendir i amb el seu escut va projectar el símbol contra la violència de gènere que arriba a totes les dones. Llavors totes les dones de Moscou van cridar alhora "NO ÉS NO" i van anul·lar el poder de la màquina de Don Masclisme. Gràcies a Lady Feminist mai més ningú va tornar a maltractar les dones i es va acabar el masclisme per sempre.

UNA AVENTURA D’ALTRA DIMENSIÓ

Obriu bé els ulls, les orelles també, tanqueu la boca i esteu molt atents.

Hi havia una vegada, no fa molts anys, dos xiquets que van passar per l’aventura que vos contaré.

Els xiquets s’anomenaven Roberto i Michelle, eren germans. Ells estaven tombats al sofà menjant crispetes. De sobte! Els cotxes van començar a jugar a soles, el vent és va alçar, el forn va començar a fer pastissos sense parar, i els deures també es feien a soles !!!

Però, la televisió també va fer coses estranyes. Va començar a encendre’s i apagar-se contínuament; fins que es va parar i va crear un portal.

Roberto i Michelle és van quedar bocabadats. Tenien curiositat pel portal que la televisió va crear. No s’ho van pensar dos vegades a l’hora d’entrar o no, i ho van fer.

El portal se'ls va emportar a una altra dimensió; era un llac molt gran i fred i estava a Escòcia.

Roberto i Michelle es van caure al llac. Es van terroritzar perquè van veure un dragó de 5m !!!!! Es van allunyar ràpidament. El gran dragó va tornar amb els xiquets, els quals van intentar amagar-se amb ell, i va ser efectiu. Van jugar fins esgotar-se , i després es van acomiadar.

A continuació van veure una porta màgica. La porta màgica era molt pareguda a un portal. La única diferencia era que era una porta. Tornem al tema.

La segona aventura va ser a la galàxia, en un planeta anomenat Helapolo, ara mateix eixe planeta està en guerra amb els astronautes .

Roberto i Michelle es van divertir molt menjant molts gelats i polos a amagades. Yupi, un petit monstre molt intel·ligent els va enxampar, els xiquets van explicar tot el succeït , Yupi ho va entendre i els va dir com tornar a casa. Però es va equivocar!!!

El portal era molt, però que molt temptador , com no, Roberto i Michelle, van entrar. L’altra aventura va ser a la selva .

Roberto i Michelle és van divertir moltíssim. Van jugar amb els monitos , van nedar amb els cocodrils , van parlar amb els elefants , van passejar amb les girafes, i fins i tot es van provar la corona del rei lleó...Finalment van tindre que dir adéu.

Els animalets els van mostrar el camí correcte per a tornar a casa.

Quan van tornar, van guanyar el premi “Vicent Marçà “, i van ser molt feliços.

TEMPS DE NADAL

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Ferran. Tenia els ulls verds, el nas xatet, els llavis xicotets i era alt com una girafa.

Un dia, com ja s'acostava el Nadal, els seus pares i ell van decidir anar a alguna botiga a agafar un catàleg. Van tornar a casa i Ferran va obrir el catàleg, va començar a mirar els joguets que hi havia, va agafar un foli i va començar a apuntar els regals que volia.

Ferran ho volia tot, però no ho podia demanar tot. Llavors va decidir demanar-se una cosa en cada casa, a casa de la seua àvia, a casa dels seus tios i a sa casa.

L'endemà va decidir demanar-se una altra cosa. A la seua casa va decidir demanar pau, felicitat i la cosa més important per a tothom, salut.

Quan va començar el primer dia de desembre sa mare va anar a comprar-li el calendari d'advent perquè sabera els dies que quedaven per a Nadal. A Ferran li passaven els dies molt ràpid fins que un dia sols faltava una setmana perquè vinguera Pare *Noel.

Ferran, va faltar a natació, perquè havia d'escriure la carta per a Nadal perquè faltaven sols cinc dies. La va començar a fer i quan la va acabar van anar a tirar-la a la bústia.

El 24 de desembre es va ficar al llit a les deu i mitja perquè el 25 de desembre tindria els regals a sa casa . A les 9 del matí Ferran va anar a despertar als seus pares per a obrir els regals. Es va sorprendre perquè a sa casa havien demanat salut, pau i felicitat, però hi havia més coses. Ferran es va posar molt feliç i va començar a obrir els regals que li havia portat Pare *Noel.

A casa de la seua àvia li van portar un cotxe i a casa dels seus oncles un llibre de Vicent Marçà, on eixia el seu conte i va guanyar un premi.

JUMANJI AL PINAR

Una vegada hi havia un grup de cinc amics que es deien Alba, Judith, Pablo, David i Àlex.

A Alba li agrada menjar, ballar, cantar i jugar al futbol. De vegades, un poquet malhumorada, intel·ligent i meravellosa. A Judith li agrada el basquet, l'atletisme, els animals i és fanàtica de les croquetes de pernil amb formatge. És afectuosa, molt responsable i ordenada. A Pablo li agrada l´aquarius, li agrada Alba, els cotxes i li encanta l’anime japonès. Una mica brut, molt llest i una mica tossud. A David li agraden els videojocs, les pizzes de quatre formatges, les pel·lícules de terror i l'anglès perquè els seus pares són anglesos i cada any van a Londres per a visitar a la seua família. És desordenat, una mica simple i li encanta cuinar. Àlex és tímid, introvertit, intel·ligent, li encanta veure Màster Chef.

Un dia, els cinc nois eixien de l’escola CEIP EL PINAR, cursaven cinqué de primària i com totes les vesprades quedaven per a jugar al Pinar quan eixien de l’escola però no hi havia ningú i van començar a parlar.

Alba:-Està el cel molt obscur, no ho creieu?

Pablo:-Sí, té pinta que plourà.

David:-Aquest pareix un videojoc, amb aquest mal temps.

Judith:-Anem al Pinar que estem perdent el temps!

Alba:-Sí, anem a jugar.

Àlex:-Tinc el pressentiment que alguna cosa eixirà malament.

Ningú li va fer cas i van entrar dins del Pinar. Quan van arribar als tobogans,on sempre jugaven, hi havia un cartell de no passar molt antic en un dels tobogans, però tots menys Àlex es van tirar.

Al cap de mitja hora se’n van adonar que no eixia ningú del tobogan i va anar a investigar. Només entrar va aparèixer un cartell com el d’un videojoc que deia que havia de ficar la gemma dorada que li va aparèixer a la butxaca en la boca de l’estàtua que hi havia en el més alt de la muntanya. Quan va obrir els ulls va veure que estava en un lloc molt diferent del Pinar amb una fauna molt diferent de la que ell estava acostumat a veure, on el clima era càlid i humit com si fora una selva i quan va obrir els ulls se’n va adonar que era així, estava en una selva i el primer, va observar la muntanya a la qual calia dirigir-se. Després d'una estona caminant es va retrobar amb els seus amics, els quals estaven descansant. Van començar a parlar d'on estaven i van arribar a la conclusió que estaven en un videojoc, però en la vida real. Acabava de començar el joc i havien de ficar la gemma dorada en el lloc on deia el cartell, la boca de l’estàtua del rinoceront que estava situada en el temple que es podia veure a la punta de la muntanya més alta que havien vist mai. Hi havia prou temps per acabar, dues hores eren el temps que havien de passar per sobreviure a aquest joc, si no, es quedarien atrapats per a sempre.

Calia superar cinc nivells per finalitzar aquest joc: el primer nivell eren un grup de gossos molt perillosos que estaven disposats a atacar, el segon era un grup d'insectes i serps molt verinosos, el tercer era un grup de pardals que mesuraven dos metres aproximadament i el quart era un enigma molt complicat de resoldre i aquest obria una habitació molt gran on estava situada l’estàtua del rinoceront on havien de ficar la gemma però estava ple de trapes. Tot aquest estava situat en el més alt de la muntanya, així tenien que pujar un muntó d'escales per arribar als nivells.

En el primer nivell, Judith i Pablo van perdre una vida. En el segon, ningú va perdre cap vida, però David va sofrir la mossegada d'una serp i no tardaria molt en perdre una vida pel verí que tenia. En el tercer van lluitar bé però els pardals tenien l’avantatge de poder volar i per eixe motiu van perdre bastantes vides tots.

Quan van arribar a la porta principal van veure el trencaclosques i van estar quasi una hora pensant com passar i al final a Alba se li va ocórrer la solució i van poder passar a l’última sala on hi estava l'estàtua.

Quan va entrar, Àlex va córrer fins a l’estàtua i es va caure en una trampa i va perdre una vida, tots els presents ja havien perdut una vida pels pardals i havien d'anar amb compte per a no acabar amb totes les vides. Finalment van encontrar la forma d'arribar a l’estàtua sense caure en cap trampa i li van ficar la gemma en el lloc on era lògic.

Tots van tornar a casa sense cap lesió com si no haguera passat res. Quan van tornar a l’escola ho van contar a tot el món i ningú els va creure, ni els seus pares. Els cinc xiquets van acabar en un psiquiàtric perquè els seus pares pensaven que tenien algun trastorn.

ELS WIPSIS

Ismael era un alumne fascinant, sempre treia bones notes, es portava bé, era una persona amable i el que més li apassionava era la música. Cada dia a l’eixir de classe, anava a classes de música on practicava el piano, el violí i la flauta. De gran volia ser un cantant famós perquè li encantava la música, tenia un canal de YouTube on penjava vídeos de cançons que feia ell en el seu temps lliure amb la seva banda anomenada "Els Wipsis".

A la banda estava Dani, que tocava la guitarra i se li donava a més molt bé tocar-la. Després, estava Pau, que tocava la bateria i Ismael tocava el piano. Cada vegada el canal de YouTube es feia més famós. Cada setmana pujaven una cançó nova i a la gent els encantava. Un dia van pujar un vídeo d'una cançó que va tenir un milió de visites i tota la banda es va posar molt contenta i en cada vídeo s'esforçaven més i més per fer-se famosos i cada vegada tenien més seguidors, més visites al canal i més gent que adorava les seues cançons.

Cadascun cantava la seua cançó, però el que cantava millor era Ismael. Al cap del temps el grup es va trencar perquè van discutir Pau i Dani. Ismael va intentar convèncer-los que tornaren a la banda i que feren les paus però no van voler i van marxar. Ismael al col·legi a l'hora del pati buscava gent per crear una nova banda i poder seguir pujant vídeos a YouTube i així aconseguir diners per al grup. A la fi va trobar un xiquet molt alegre, simpàtic i actiu, anomenat Ferran. Li encantava tocar la bateria i son pare tenia una cafeteria molt famosa a la ciutat on servien entrepans riquíssims de llom amb formatge i pebrera.

Com eren dos, no podien fer cançons i necessitaven una persona més. A la següent setmana va arribar a l'escola una estudiant nova , Lara.

Després de l'escola Ismael i Fernando van anar a classes de música on van veure a Lara i li van preguntar si volia unir-se a la banda "Els Wipsis" i va dir que sí. A la vesprada, per celebrar que ja tenien banda nova, van anar a la cafeteria del pare de Fernando. Hi havia molta gent però per sort van trobar una taula lliure, es van demanar l'entrepà especial de llom amb formatge, mentre van parlar i van descobrir com era Lara. Era una xiqueta molt simpàtica i xerraire, i se li dóna millor cantar que a Ismael i a més toca el saxofon.

Un mes després de conèixer-se, van gravar una cançó per aconseguir seguidors i visites perquè feia molt temps que el grup no gravava una cançó per al seu canal de YouTube. Cada vegada la banda es feia més famosa i aconseguia més seguidors. Un dia mentre assajaven, els va tocar un presentador d'un programa musical molt famós de la televisió, perquè actuaren en el seu programa. El grup quan va rebre la notícia es van sorprendre moltíssim i van preparar la millor cançó de totes. Quan va arribar el dia d'actuar en el programa, estaven molt nerviosos perquè els anava a veure molta gent en directe. Quan va finalitzar l'actuació, el públic entusiasmat , se'ls va acostar un representant oferint-los una gira per tot el món. "Els Wipsis" des d'aquell dia no van parar d'actuar i es van fer molt famosos per tot el món.

PLANETA BLUE

Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Sara, tenia quasi 11 anys i li agradava molt l'univers.

Però un dia, a la nit, va somiar que va ser a la lluna, va veure moltes coses que ella no s'imaginava. Però, de sobte, quan estava en lo millor, el seu gat, anomenat copito, va tirar la botella que ella tenia en la tauleta de nit, llavors, Sara es va alçar de colp per a veure que passava, i quan va veure que era el seu gat que li acabava de tirar la botella, es va alçar i el va renyir i va tornar a adormir-se disgustada.

Al dia següent, a les 5 de la vesprada, va pensar a fer un projecte d'un coet, però a la seua manera, i després de 2 hores d’anar fent, li va demanar als seus pares si podia demanar uns materials per internet. Els seus pares van acceptar però no podia gastar més de 200 euros, Sara acceptà i amb el mòbil de sa mare ho va comprar tot.

Després de 10 minuts comprant-ho tot, sa mare va veure el que va comprar, ho va pagar i hauria d'esperar 2 setmanes per a rebre-ho a casa.

Després de 2 setmanes, arriben els paquets, i en total van ser 34, els va obrir a poc a poc i els guardà abans que despertara que si no, li'ls trenca.

Un dia va preguntar a sa mare si anaven a eixir una estona a passejar, sa mare va dir que anaven a anar a un parc natural de Benlloc que tenia pins, plantetes i moltes coses més, Sara li va preguntar si podia portar totes les peces, en principi sa mare no volia ja que pensava que no hi hauria tant de lloc al maleter, però al final va dir que si.

Van arribar després d'unes quantes hores, Sara tan emocionada, va ser ràpida a traure totes les coses que tenia al maleter i va començar a construir. Després de 6 mesos de construcció ja va acabar, va agafar la seua motxilla que ja estava preparada amb el seu mòbil, aigua i alguna cosa per a menjar. Després d'acomiadar-se, va encendre la nau, va tancar la porta i se’n va anar. Va començar com si fora en una via de tren i després ja va començar a enlairar-se.

Quan va arribar fora de l’atmosfera, la nau va començar a caure's molt de pressa, i de sobte una llum molt forta l'elevava de nou.

La llum al principi l'elevava a poc a poc però després va començar a anar molt de pressa fins que va frenar bruscament en algun lloc.

Sara, quan va eixir, va veure que no hi havia ningú, però després va aparèixer un nan anomenat Bologradoo, el qual va dir que aquest planeta es deia Planeta Blue i li anava a presentar a la reina anomenada Perla, Sara acceptà i es va pujar en la moto que ell tènia.

Quan van arribar al palau, es va obrir una porta gegant, a dins hi havien uns guardians però els van deixar passar perquè la reina va dir que semblaven gent amable per a deixar-los entrar, llavors després de caminar 5 minuts, ja van arribar a la reina, la qual es va presentar pel seu nom i edat, Sara va fer el mateix i la reina li preguntà :- D'on vens, Sara li va dir:- Jo vinc del planeta Terra. La reina li va dir que estava en perill perquè els del planeta Terra si es queden fins a la lluna plena d'eixa nit pot ser que mai tornen a la Terra. Sara, en escoltar això, es va espantar i li va dir que ella no podia tornar a anar-se’n perquè la seua nau s'havia desbaratat. La reina li va dir que no es preocupara que els seus guàrdies la portarien al lloc exacte.

Després de 10 minuts ja estava en la seua nau, que era més bonica que la que ella tenia, i llavors es va acomiadar i se’n van anar.

Quan va arribar al parc natural de Benlloc, el primer que va fer Sara, va ser anar a cridar a sa mare per a que vinguera per ella, sa mare va contestar i va dir que en 35 minuts arribaria. Després de 25 minuts ja eren allí .

Quan van arribar van menjar alguna coseta i li van preguntar per tot a Sara, i després de 50 minuts més o menys Sara va aprendre que no havia de fer ximpleries.

Fi .

NADAL

Hola, soc Jordi.

Si em pregunteu per què no m'agrada el Nadal és molt senzill. Vaig nàixer el dia de Nadal; competia amb l’homenatjat més reconegut i millor de tots, el xiquet Jesús. Era “molt divertit”; tots els meus amics estaven de vacances, em quedava només amb els meus pares i sense festa d'aniversari. Des de llavors no m'agrada el Nadal.

Quan vaig començar a créixer me’n anava a celebrar-ho amb una altra gent que no li agradava el Nadal. Eren unes festes en gran, en discoteques i sense família.

Fins que vaig conèixer a Laura, em vaig casar amb ella i vam tindre un xiquet i una xiqueta. Quan els dos tenien 6 anys i el Nadal tot llest, Laura va convidar a tota la seua família. Víctor, el pare de Laura, es va enfadar amb Amanda, la cosina de Laura i va dir: -No necessiteu la meua companyia- va cridar mentre corria. Llavors, en eixe moment va entrar Puri, la germana de Laura i va dir plorant: -He trencat amb el meu nuvi, i Laura li va dir cridant: -Puri, el teu nuvi era el Pare Noel. Ara qui serà el Pare Noel?... Jordi, és molt fàcil, només has de pujar-te a la teulada i fingir que eres Pare Noel. Però tot va eixir malament, Jordi es va caure a terra, llavors, Laura el va asseure en el sofà al costat del seu avi i Jordi va dir: - NO M'AGRADA EL NADAL- Llavors l'avi li va dir: -Aprendràs què és el Nadal.

Després del caòtic sopar familiar tots se’n van anar a dormir.

L'endemà, Jordi va eixir al jardí i va veure un cartell, deia que era 2011, el 24 de desembre. Jordi va anar a dir-li-ho a Laura i ella li va dir que era veritat.

Jordi no recordava res de l'any, només la nit de Nadal. Va estar 10 anys igual, però l'any 2019 se’n emportar una sorpresa, la seua filla va tindre un bebè nounat molt bonic. Tot anava bé, però quan van anar a fer-se la foto de nadal Jordi li lleva sense voler el mocador del pèl a la seua filla i estava calba perquè tenia càncer de mama.

L'any 2020 l'oncle Víctor i la filla de Jordi van morir. Per a tota la família aqueixa nit va ser la pitjor de les seues vides. Aqueix any l'avi de Laura li va dir a Jordi: -Molt bé, i li va llevar l'encanteri. Jordi va entrar en raó i va descobrir la importància i valor de la família.

L'endemà tot era normal, els seus fills tenien 6 anys, Víctor no estava mort ni la seua filla tampoc, i a Jordi li encanta el Nadal i sempre celebra el seu aniversari.

FI

LA INFÀNCIA

Quatre xiquets molt amics quedaven totes les vesprades en una gran plaça que els fascinava. Ells eren Jorge, Marta, Maria i Javier.

Jorge era un xiquet molt ràpid, el major, el seu horòscop aquari. Marta era de festa i sempre estava parlant, la segona mes major, el seu horòscop, àries. Maria era una xiqueta que sempre estava preocupada i contava coses interessants, era la mitjana i el seu horòscop geminis. I per ultime Javier, era un xiquet independent però alhora bon xiquet, el mes xicotet, d'horòscop lliura.

Aquella plaça era com un tresor per a ells , sobretot el quiosc que tenia de tot. Davant hi havia un parc , a la dreta hi havia una font i a l'esquerra uns pisos amb noms de planetes.

Bé, no us descriuré mes coses que si no, no em donarà temps de contar-vos la gran història.

Un dia normal com tots van quedar per la vesprada en la plaça. Primer van anar, clar, al quiosc i li van dir al senyor:-Hui, la veritat, no ens abelleixen tantes llaminadures , no com ahir.

Després d'anar al quiosc, calia jugar a l'amagatall .Maria va veure alguna cosa estranya i la va seguir. Al final se’n va adonar que era un senyor també estrany. Marta ,Jorge i Javier observaren que Maria se’n havia anat. Seguint el seu rastre la van trobar i de sobte, el senyor se'ls arrimava per darrere, els va agafar i els va dir:-Soc el senyor de la infantesa, un senyor que cultiva les flors de la infància.

Ja ho tenim clar, els xiquets espantats li van dir:-On són eixes flors? El senyor els va respondre:-Només creixen en un lloc i eixe lloc és el col·legi La Pineda, al despatx del director. De sobte, el senyor es lleva la mascareta i se’n van adonar que era Jordi, el director. En aqueix mateix moment els va dir:-He portat una flor per a cadascun, heu de posar-la en el vostre pulmó dret i dir les paraules màgiques.

Les paraules màgiques són «recordatius, infantius i transformatium».

I al moment es van convertir en els dibuixos de la seua infantesa. Jorge es va convertir en Pocoyo, Maria en Hello kity, Javier en un teletoobi i Marta en Pepa Pig .

Van començar a recordar la seua infantesa i van jugar fins a la vesprada.

Quan arribà l'hora d'anar-se’n hi havia un problema. El senyor se n’havia anat i no els havia dit com tornar a ser normals.

Javier va pensar:-Per què no li donem una altra vegada al nostre pulmó dret, van provar i res. Marta va dir:-I per què no pensem que som normals, van provar i res. A la tercera va la vençuda va dir Jorge:-Hem de dir: - Recordatius, infantius i transformatium.

I funciona, van tornar a ser normals .

A més a més ,quan van arribar a casa ho van explicar als familiars amb qui convivien .

La mare de Jorge va dir:-Però t'has tornat boig?

El pare de Javier va dir:- T'has pres una cervesa?

L'àvia de Maria va dir:-Jo de xicoteta també creia en la màgia. I per últim, el tio de Marta li va dir:-Si, clar, ara vaig i m’ho crec.

L'endemà van eixir en la televisió i eren coneguts com els xiquets de la infància i aquell dia es van sentir molt orgullosos. Així, que ja saps, creu en la teua infància.

LA MALEDICCIÓ DEL PLANETA HEIWA

A mes de 5 anys llum de la Terra, existia un planeta anomenat Heiwa, que en japonès significa pau.

En aquest planeta vivien dos xiquets anomenats Luke i Jace. Luke és un xiquet alegre i extravertit i Jace és un xiquet fred i introvertit. Un bon dia van decidir anar a jugar a la vora del riu que estava al costat de la ciutat. Així que van agarrar les motxilles amb l’esmorzar i també a Max, el gos de Luke, i se'n van anar cap al riu.

Quan van arribar, Luke va dir:-Com es que ha desaparegut l’aigua? Cal avisar als nostres pares.

Aleshores Jace va dir:-Potser que hi ha quelcom que impedeix que l’aigua arribe, o també pot ser pel canvi climàtic.

Quan van arribar a sa casa, Luke va dir cridant:-Mama, papa, el riu no té aigua.

A les hores, van veure que els seus pares estaven veient a les noticies que sols quedava un riu amb aigua i que si s'acabava l’aigua, el planeta explotaria.

Només van veure aquesta noticia, Luke i Jace van decidir anar a buscar una vareta, però no una vareta qualsevol, sinó, la vareta de Lomer Jaterson.

Quan es va fer de nit, Luke i Jace es van alçar amb Max i se’n van anar.

Luke va dir:-I com anem a trobar una vareta en un planeta? És com buscar una agulla en un paller.

A les hores Jace va dir:-No te preocupes, que hi ha un santuari que si passes les tres proves, et donen un mapa que t’indica on està la vareta.

A l’entrar hi havia un cartell que ficava «La prova consisteix en intentar domar un drag i després volar amb el drag a la següent planta»

Van tindre la sort de que el drag era molt simpàtic i de seguida es van fer amics, així que el drag els va pujar a la següent planta.

Ara hi havia una endevinalla que deia:-Tu ets els mars sense aigua, les costes sense arena, els pobles sense gent i les muntanyes sense, que ets? Teniu 3 intents.

A les hores Luke va dir:-Soc res.

Però eixa no era la resposta.

I Jace va dir:

-Soc un mapa.

I la porta es va obrir i hi havia una taula amb tres pals de bambú i tres portes. En la primera hi havia un riu que segons ficava tenies que anar per dins de l’aigua. Després una alta amb lava i una altra amb un lleó famolenc.

Luke no s’ho va pensar ni dos vegades, va agafar el pal de bambú i se’n va anar directament a la porta del riu, es va ficar el pal en la boca per respirar i se’n va anar pel riu, i així, Jace i Max el van seguir.

Van trobar el mapa i se’n van eixir del santuari. Com el drag estava amb ells. Se’n van anar volant.

Van veure tot el món, van veure els boscos més grans, van sobrevolar les muntanyes mes altes.

Finalment van trobar la vareta i van fer que tota l’aigua que havia desaparegut per culpa de la humanitat tornara.

I així es va quedar però no per sempre, cada vegada utilitzaven massa aigua o anaven massa en cotxe, l’història es repetia.

Així que ja sabeu, xiquets i xiquetes, gasteu menys aigua. Ja sabreu que l’aigua del mon algun dia s’acabara. I aneu el menys possible en cotxe.

ELS AVENTURERS

Hi havia una vegada dos xiquets anomenats Álvaro i Rubén. Els agradaven les aventures de tota mena, tenien molts amics avorrits que estaven tot el dia jugant amb el mòbil, no eixien mai al carrer, eren uns viciats. Álvaro sempre els intentava convèncer, però ells deien que no. Un dia es van fartar i no li contestaven però Álvaro ho continuava intentant. Fins que es van calfar i van anar amb Álvaro i Rubén.

Van anar un dia al zoològic a veure animals i van veure una gallina coixa, un mamut amb una banya trencada, una zebra marró, una girafa xicoteta i una rateta gran sense cua. Al final eren quatre .Es van unir a la colla María i Alicia.

Van veure un mapache i ho van comprar, ho van pagar entre els quatre ,en total valia 256€, 64€ per persona .

Ells eren majors, tenien 20 anys i van decidir viure junts. Van cuidar al mapache com un fill, li van posar de nom Fermín perquè els agradava als quatre i era el cinqué membre dels aventurers. Van ser a la jungla a fer una escena per a una pel·lícula amb uns sorolls de fons, eren una mica famosos perquè aparentaven ser actors i actrius.

El mapache també eixia en la pel·lícula i era el que millor el cap pels sorolls i com actuava …….

Quan van acabar de fer les escenes van anar a fer aventures a la jungla, anaven amb el mapache en braços per llocs perillosos. Van tindre una mica de mala sort i es va caure a l'aigua, Maria es va tirar a rescatar-lo i ho va aconseguir. Van anar corrent a la seua casa i van dir ràpid a un veterinari. I per sort tot tranquil en un esglai encara que va estar el mapache dues setmanes malet. Passe un temps i el mapache es recupere al 100%, justament la setmana que es recupere va tindre un constipat fort van dir una altra vegada al veterinari que era especialista en mapaches i es recupere encara que va tindre un constipat d'una setmana malet, tot al final acabe molt bé.

Els aventurers són una bona colla.

LA SUPERHEROÏNA LOLA

Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Lola a la qual li agradava molt llegir els superherois.

Com cada dia, Lola es va posar a llegir el seu llibre. Abans d'anar-se’n a dormir Lola es va teletransportar a un món de galetes.

Lola va veure moltes galetes en forma de persones, d'animals, de casa i de vehicles. L'única cosa que no eren de galeta eren les plantes que eren de xocolata.

Sense esperar-s’ho, Lola va escoltar una xica cridar:

-Ajuda, ajuda! -va vindre el senyor gat llaminer.

Tots van començar a cridar perquè va vindre el senyor gat llaminer. Se li va acostar un ciutadà i li va dir:

-El senyor gat llaminer és un gat malvat perquè menja tot el que veu: cases, botigues ,etc.

Quan va vindre el senyor gat llaminer es va menjar tota la ciutat, fins i tot els arbres de xocolata i els núvols de cotó en sucre.

Quan va acabar de passar tot això Lola es va enfadar molt perquè la gent no tenia on viure. Lola va decidir entrenar-se, per si vinguera, poder lluitar contra ell per si això de parlar amb ell fallava. Va passar una setmana i el senyor gat llaminer va tornar i ella va decidir parlar amb ell per a no haver de lluitar contra ell.

Lola va dir:- Perquè t’ho menges tot?

El senyor gat llaminer va contestar:- Jo només volia fer amics amb quals compartir les delicioses cases de galetes però vosaltres us en aneu.

Lola va respondre:-Jo si vull ser la teua amiga i tota la ciutat també però amb la condició que no destrueixes tota la ciutat .

Al final el senyor gat llaminer es va fer amic de tot el món, i va ajudar a reconstruir la ciutat i tots la li deien la superheroïna Lola.

INCENDI EN EL BOSC

Hi havia una una vegada en el llunyà Oest un poblat d’indis que vivien feliços. Un dia va haver-hi un incendi en el bosc i es va cremar el poblat, van perdre la seua llar on viure. A l’endemà

trobaren un mapache que indicava un lloc que tenia tot el que necessitaven: arbres, electricitat, menjar, aigua i medicines.

Després es van posar en marxa a buscar eixe lloc. Van passar per unes muntanyes altes, rocoses, nevades i perilloses. Després hagueren de sobrepassar un riu profund, cabalós on l'aigua anava rapidíssima, van passar a l'altra part amb unes lianes dures.

Van ser per un bosc amb llops i van tindre sort perquè un xic anomenat Jorge va trobar una fulla súper gran amb la qual van baixar ràpidament.

Van ser per un desert amb escorpins, serps etc. Al cap d'una estona a un xic anomenat Oscar li va punxar un escorpí. Oscar va ser curat per Carla, una xica de la tribu.

Una xica anomenada Ariadna se’n va adonar que en el mapa posava en lletra xicoteta que tenien que creuar l’oceà Atlàntic per arribar a l'illa. L'illa es deia Praia.

Tots estaven molt nerviosos pel que va passar el dia anterior, calia sobreviure per arribar a la seua destinació.

L'endemà no tenien res per a menjar perquè l'aigua es va evaporar. Van agafar la llanxa i van posar rumb cap a l'Est. Però no podien perquè cinc remolins d'aigua els impedien passar. L'endemà no eren remolins sinó taurons, els perseguien perquè un indi anomenat Arturo va matar a un animal. El van tirar a l'aigua i se’n van anar xiulant. Després van veure un vaixell amb una vela amb una calavera i tots sabien directament que era un vaixell pirata. Van agafar les fletxes i els arcs i van vèncer als pirates.

Van trobar un tresor amb robins, diners, diamants, perles, ... L'endemà van trobar l'illa Praia. Tots van veure el bonic que era la mar i el bosc, però no sols això si no que van veure a una altra tribu d'indis. Al principi no s’atrevien a parlar però amb el temps es van fer amics. Les dues tribus van enterrar una fletxa enmig del bosc. Ells es van alegrar d’haver trobat una nova llar on viure però també de tindre uns amics amb els quals compartir el tresor i l’amistat.

FI

EL BOSC DE XOCOLATA

Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Anita, de llargs cabells negres i d'uns hipnòtics ulls color turquesa. Vivia en una cabanya de fusta prop d'un bosc, amb els seus pares i els seus dos germans; el major un xiquet alt, de cabells castanys i grans ulls blaus, es deia Nels i el menor un xiquet prim, de pèl marró i diminuts ulls negres que es deia Mak.

Els seus pares no els deixaven anar al bosc, li deien “el bosc prohibit”, però sempre que els preguntaven, treien una nova excusa

-No, perquè hi ha llops

-No, perquè us perdreu

-No, perquè és perillós.

Anita no comprenia per què no podien anar, però des de ben xicoteta, aquell havia sigut el seu somni més profund, tenia curiositat pel que poguera haver-hi allí.

Així que un dia, es va armar de valor, es va assegurar que tots estigueren dormint, va preparar la seua motxilla amb aigua, prismàtics…i va baixar molt a poc a poc les escales, poom!, els prismàtics van caure escala avall armant un gran soroll. En aquell moment els seus pares i els seus germans van baixar ràpidament i van encendre la llum, l'havien enxampada

-Anita, què fas! -va dir sa mare

-Quin esglai ens has donat!

Anita es va quedar sense eixir quasi una setmana, fins que una nit que no podia dormir, sentia una veu al seu cap que li deia: -Veuen Anita, veuen. Ella no sabia d'on procedia, al cap d'una bona estona se’n adonar que era de fora, va mirar per la finestra i va veure el bosc.

Va obrir la finestra i va baixar fins a l'humida i freda gespa, va córrer cap a ell, i ja dins del

bosc, va notar un pessigolleig a l'esquena, es va girar i l'entrada havia desaparegut, seguidament alguna cosa li va colpejar el cap amb força.

En despertar, estava en un lloc estrany, tot al seu al voltant tenia una aroma familiar i agradable, i tenia una olor tan gustós, que li va entrar fam , va agarrar una poma amarronada en un arbre estrany, la va mossegar i va dir:

-Xocolata amb ametlles.

Va soltar la poma i va agafar una fulla

-Xocolata negra.

Tot el bosc era de xocolata! Un somni va pensar, li va entrar set, i va anar a buscar un riu.

Al caminar, va veure que els arbustos eren de xocolata blanca, els arbres de xocolata negra, la gespa de xocolata amb llet i els fruits de xocolata amb ametlles.

En arribar al riu, va agafar l’aigua marró amb les seues mans, l'aigua estava cremant! Xocolata calenta! -va exclamar. Al riu va veure uns fruits de cacau amb aletes, ulls i cua.

-Peixos de cacau!

-Aquest lloc és el paradís.

-No vull despertar mai.

Al cap d'unes hores va comprendre que no era un somni, que era tan real com ella mateixa.

-I com torne jo a casa?

Va passar hores caminant buscant ajuda. Va trobar una enorme muntanya de pastís de xocolata al cim i ben lluny es podia veure una deliciosa casa de galetes de xocolata amb llet, a Anita no li va quedar més remei que pujar. En arribar va tocar a la porta i una anciana amb roba de xocolata negra i blanca, la va rebre.

-Què fas tu, xicoteta xiqueta per aquests boscos?

-M'he perdut.

L'anciana la va convidar a passar, van començar a ploure gotes de xocolata amb llet.

-Supose que estaràs cansada, vols tombar-te al meu llit de xocolata blanca? Anita va assentir amb el cap.

Es va tombar al llit. -És hora d’esmorzar- va dir l'anciana que resultava ser una bruixa. I va tirar d'una palanca i el llit va començar a moure's cap a l'interior d'un forn de xocolata negra. Anita intentava eixir, però no podia, i quan es va ficar el llit en el forn i es va tancar la porta, va dir:

-Anita, Anita que arribem tard! Anita va obrir els ulls i va veure que estava en el seu llit amb el seu germà Nels. Tot havia estat un somni!

-Baixe a desdejunar.

-Ací tens Anita -va dir sa mare donant-li una tassa de xocolata calent.

-Xocolata??

-Noooooo!!

-Per favor, xocolata, no!

Fi.

ELS AVENTURES JOAN I SANDRA

Hi havia una vegada uns xiquets que es deien Joan i Sandra, molt bons amics. Un dia, Sandra volia llegir un conte que anava sobre uns Egipcis, llavors Sandra li digué a Joan que anàvem a investigar als egipcis. Van agafar llibres sobre ells i Joan va llegir una part on posava que a les seues tombes es trobaven egipcis.

Uns anys mes tard se’n van anar als dos a Egipte. En arribar a terra van trobar un collaret d'or. Joan va pensar que haurien de cavar amb pales. Després, van buscar un refugi, i es van posar a dormir.

L'endemà

Sandra i Joan es van posar a cavar però no van veure res, es van posar a caminar i van cavar, just on hi havia una tomba. Llavors, van llevar l'arena i van veure una tomba gegant. Van escoltar un soroll i se’n van adonar que darrere seu hi havia una tempesta d'arena. Van esperar un hora, tornaren i van trobar la tomba. La van obrir i va eixir un faraó.

LES VACANCES D'ESTIU

En una casa davant la platja vivia un xiquet anomenat Manuel. A Manuel li encantava banyar-se en la seua piscina i jugar amb l'arena de la platja. A Manuel li agradava l'estiu perquè es podia banyar a la platja, jugar amb els seus amics i tindre temps lliure per a veure la tele i estar a les xarxes socials. S’ho passava bé i a més els habitants del poble eren molt amables amb la gent.

Però un dia Manuel veia que els seus pares estaven molt preocupats d'alguna cosa.

- Què passa mama?

-Res, Manuel, són coses de majors.

Però eixe mateix dia a la nit els seus pares li van dir que li tenien que contar alguna coseta.

-Manuel, hem de parlar -va dir la seua mare sospirant del nerviosa que estava.

-Bé, fills...

-Ens anem a mudar – li van dir els dos a la mateixa vegada.

-Queèee!!- va respondre Manuel una mica espantat.

-Ens mudarem a Madrid -li van dir els seus pares.

-I perquè?- preguntà Manuel plorant de tristor.

-Perquè ens mudem pel treball- van dir els seus pares una mica preocupats.

Manuel s’havia quedat molt trist perquè ara perdrria als seus amics més vollguts, a la seua família i el pitjor de tot, NO TINDRIA PLATJA!!

Al dia següent, mes trist que mai els ho va dir als seus amics i a la seua família. Ells també es van quedar bocabadats, però tenien que marxar-se. Els seus pares com veien que estava molt preocupat li van dir que com en vacances no hi ha classe tornarien a passar uns quants dies.

Quan anaven de camí cap a Madrid , Manuel estava mes tranquil perquè sàbia que allí faria amics nous.

Quan van arribar, els seus pares i Manuel es van parar en un parc a esmorzar, i de sobte uns xiquets de la seua edat es van acostar i li van dir:- Vols vindre a jugar amb nosaltres. Manuel, encara estava una mica vergonyós però de totes maneres va dir que si.

I al cap del temps va fer un montó d'amics, fins i tot més que els que tenia abans.

Perquè l'important no és on estàs, és amb qui estas..